- Comenta aquesta descripció. De qui es tracta?
En la descripció trobem qualitats d'home que Flaubert li atribuix a la seua protagonista: físiques (com les seues mans, sense toves inflexions) i de vestuari respecte a les ulleres de carei.
El cavall lliscava damunt l'herba molla. Charles s'ajupia per tal de passar sota les branques. Els gossos lladraven tibant la cadena. Quan entrà a Bertaux, el cavall agafà por i es féu enrere bruscament.
[És un signe premonitori de la vida que durà Charles]
Era una masia de bona aparença [...]
Una dona jove abillada amb un vestit de merino blau guarnit amb tres volants sortí al llindar de la porta per tal de rebre el senyor Bovary, i el féu entrar a la cuina, on flamejava un gran foc.
[...]
La fractura era senzilla, sense complicació de cap mena. No en podia desitjar de més fàcil. [...] Com que tardava a trobar la capsa de cosir, el seu pare s'impacientà; ella no tornà resposta; tot cosint, però, es punxava els dits i se'ls posava tot seguit a la boca per tal de xuclar-los.
Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe itallades en forma d'ametla. Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb unaardida candidesa.
Un cop acabada la cura, el metge fou invitat, pel senyor Roualt mateix, a menjar una queixalada abans de marxar.
[Com veurem en altres ocasions, Flaubert utilitza la lletra cursiva per a introduir una veu diferent a la del narrador]
[...]
Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci. La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home.
[Signe premonitori del paper predominant d'Emma en la relació]
[És un signe premonitori de la vida que durà Charles]
Era una masia de bona aparença [...]
Una dona jove abillada amb un vestit de merino blau guarnit amb tres volants sortí al llindar de la porta per tal de rebre el senyor Bovary, i el féu entrar a la cuina, on flamejava un gran foc.
[...]
La fractura era senzilla, sense complicació de cap mena. No en podia desitjar de més fàcil. [...] Com que tardava a trobar la capsa de cosir, el seu pare s'impacientà; ella no tornà resposta; tot cosint, però, es punxava els dits i se'ls posava tot seguit a la boca per tal de xuclar-los.
Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe itallades en forma d'ametla. Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb unaardida candidesa.
Un cop acabada la cura, el metge fou invitat, pel senyor Roualt mateix, a menjar una queixalada abans de marxar.
[Com veurem en altres ocasions, Flaubert utilitza la lletra cursiva per a introduir una veu diferent a la del narrador]
[...]
Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci. La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home.
[Signe premonitori del paper predominant d'Emma en la relació]
[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Primera part. Capítol 2. Pàgines 45-48)]
GLOSSARI
vori: Substància blanca, dura, compacta, de què estan formats els ullals de l’elefant, de la morsa i del senglar, o les defenses del narval.
ardit -ida: Atrevit -ida.
gorja: Gola.
bandó: Banda de cabells pentinats plans a cada costat del front tapant els polsos.
ardit -ida: Atrevit -ida.
gorja: Gola.
bandó: Banda de cabells pentinats plans a cada costat del front tapant els polsos.
carei: Rèptil queloni marí de la família dels quelonídids, de closca en forma de cor recoberta de làmines còrnies imbricades de color groc i de grans extremitats anteriors transformades en aletes (Eretmochelys imbricata). Material de la closca de carei del qual es fan capses, pintes, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada