X L'ENNEMI
Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage,
Traversé çà et là par de brillants soleils;
Le tonnerre et la pluie ont fait un tel ravage,
Qu'il reste en mon jardin bien peu de fruits vermeils.
Voilà que j'ai touché l'automne des idées,
Et qu'il faut employer la pelle et les râteaux
Pour rassembler à neuf les terres inondées,
Où l’eau creuse des trous grands comme des tombeaux.
Et qui sait si les fleurs nouvelles que je rêve
Trouveront dans ce sol lavé comme une grève
Lc mystique aliment qui ferait leur vigueur?
—o douleur! ó douleur! Le Temps mange la vie,
Et l'obscur Ennemi qui nous ronge le coeur
Du sang que nous perdons croît et se fortifie!
X EL ENEMIGO
Tenebrosa borrasca fue la flor de mi edad,
con la luz imprevista de unos soles brillantes;
y la lluvia y el rayo fueron tales estragos
que el jardín ha perdido toda fruta en sazón.
He alcanzado a tocar el otoño del alma
y requiero la pala, necesito el rastrillo
para así rehacer el jardín anegado
donde ele agua cavó hoyos como sepulcros.
¿Y quién sabe si aquellas flores nuevas que sueño
hallarán en la tierra, limpia como de playa,
el sustento divino que va a darles vigor?
¡Oh dolor! Es el Tiempo que devora la vida,
y el oscuro enemigo que nos roe por dentro
al sorber nuestra sangre crece y se hace más fuerte.
X L'ENEMIC
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.
Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donaràpuixança.
—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.
(Traducció de Jordi Llovet.)
ANAL.LISIS
El tema que tracta en aquest poema Baudelaire, pot ser la seua vida, fent una reflexió sobre aquesta mateixa de manera general. Podem veure, doncs, que les coses del passat han fet que l'autor siga en que es "avui". Com la seua vida ha estat plena de sofriments, en el poema reflectix açó de manera negativa completament.
En la primera estrofa observem com compara la seua ànima amb un jardí devastat per la tempesta (línea 1), donant a entendre que la seua joventut va ser trista, plena de desgràcies i dolor. També fa referència a uns lluminossos sols (línea 2), que identifiquem com a moments feliços que travessen la seua vida en ocasions. Aleshores, trobem no sols una metáfora, sino una mena de contradicció, ja que no tot en la seua vida va ser trist, com comenta l'autor al principi del poema. Aquests breus moments doncs, no van ser significatius en la vida de Baudelaire, pèro hi van existir al cap i a la fi.
A continuació, baudelaire intensifica aquesta idea: el jardí (el poeta mateix) és ara una terra arrasada i inundada, que no ha donat mai cap fruit. Els únics signes en aquesta terra plana són els de la mort: “l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar”. “Fossar”, “tombeaux”, una altra de les paraules clau en la poesia de Baudelaire. Trobem doncs al poeta en un moment de esperança, on s'esforçarà per reparar les ruïnes després que van causar la plutja i els rajos, i enfrontar-se al futur amb dubte. Aço és així, perquè cada vegada es més complicat refer la vida d'algú quan en temps avança, ja que nosaltres ens trobem més febles i L'ENEMIC es troba més fort encara.
Qui és l’enemic per a Baudelaire? El temps, la mort, el remordiment, el tedi? Potser tots aquests elements plegats. És un enemic obscur, ja que habita en nosaltres mateixos, ja que és nosaltres mateixos. La impossibilitat de definir un sentit unívoc revela una complexitat que se situa en el nivell, obscur, dels sentiments.
El primer tercet canvia el moviment del poema i insinua una esperança d’escapatòria de l’spleen: “Qui sap si les flors noves que somnio…” (línea 9). Aquestes “flors noves” són les flors del mal que, potser, creixeran de la buidor i del no-res, d’”aquest sòl, rentat com una platja”. En aquest punt el poema enuncia un motiu que és bàsic en Les flors del mal: l’aspiració a allò que és inconegut, única esperança, ja que com a mínim serà diferent de les terres de l’ennui. Ràpidament, el segon tercet nega aquesta possibilitat: a mesura que avancem en la nostra vida el mur que impedeix el camí cap a l’Ideal es fa més alt i més gruixut. El que és important en aquesta imatge és que l’obstacle no és purament exterior, sinó que creix a partir de nosaltres: l’enemic que “ens consumeix el cor / creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa”. No és una al·lusió a la decadència que el pas del temps comporta inevitablement, sinó al pes cada vegada més feixuc que acumulem pel simple fet de viure.
La imatge d’aquest últim tercet és tan suggestiva com complexa, i no és fàcil interpretar-la. Claude Pichois, en la seua edició de Les flors del mal, assenyala la dificultat d’assimilar “Temps” i “Ennemi” i diu que, potser, els versos 12 i 13 “porteraient la trace d’une maladresse”.
A continuació, baudelaire intensifica aquesta idea: el jardí (el poeta mateix) és ara una terra arrasada i inundada, que no ha donat mai cap fruit. Els únics signes en aquesta terra plana són els de la mort: “l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar”. “Fossar”, “tombeaux”, una altra de les paraules clau en la poesia de Baudelaire. Trobem doncs al poeta en un moment de esperança, on s'esforçarà per reparar les ruïnes després que van causar la plutja i els rajos, i enfrontar-se al futur amb dubte. Aço és així, perquè cada vegada es més complicat refer la vida d'algú quan en temps avança, ja que nosaltres ens trobem més febles i L'ENEMIC es troba més fort encara.
Qui és l’enemic per a Baudelaire? El temps, la mort, el remordiment, el tedi? Potser tots aquests elements plegats. És un enemic obscur, ja que habita en nosaltres mateixos, ja que és nosaltres mateixos. La impossibilitat de definir un sentit unívoc revela una complexitat que se situa en el nivell, obscur, dels sentiments.
El primer tercet canvia el moviment del poema i insinua una esperança d’escapatòria de l’spleen: “Qui sap si les flors noves que somnio…” (línea 9). Aquestes “flors noves” són les flors del mal que, potser, creixeran de la buidor i del no-res, d’”aquest sòl, rentat com una platja”. En aquest punt el poema enuncia un motiu que és bàsic en Les flors del mal: l’aspiració a allò que és inconegut, única esperança, ja que com a mínim serà diferent de les terres de l’ennui. Ràpidament, el segon tercet nega aquesta possibilitat: a mesura que avancem en la nostra vida el mur que impedeix el camí cap a l’Ideal es fa més alt i més gruixut. El que és important en aquesta imatge és que l’obstacle no és purament exterior, sinó que creix a partir de nosaltres: l’enemic que “ens consumeix el cor / creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa”. No és una al·lusió a la decadència que el pas del temps comporta inevitablement, sinó al pes cada vegada més feixuc que acumulem pel simple fet de viure.
La imatge d’aquest últim tercet és tan suggestiva com complexa, i no és fàcil interpretar-la. Claude Pichois, en la seua edició de Les flors del mal, assenyala la dificultat d’assimilar “Temps” i “Ennemi” i diu que, potser, els versos 12 i 13 “porteraient la trace d’une maladresse”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada