La metamorfosi de Franz Kafka és una novel·la narrada en tercera persona per una
veu omniscient que domina tot l’angle de visió. Però aquesta veu externa té l’objectiu
principal de comunicar el punt de vista de Gregor Samsa, el protagonista. Es manifesta
la voluntat de fer-nos arribar els pensaments i les sensacions de l’interior de Gregor: el
punt de vista se centra en la visió del món que té aquest home abans i després de la
transformació. Aquesta tècnica narrativa preval al llarg dels tres capítols que conformen
la novel·la, però Kafka no s’està de distanciar-se, amb el pretext del narrador extern, de
les percepcions de la seva criatura: en ocasions ironitza amb les expectatives errònies
del viatjant que realment creu, al principi de la història, que podrà tornar a la feina. Un
tret formal i narratiu destacable és, doncs, aquest joc d’aproximació i distanciament
de la veu narrativa. Una mostra d’aquesta estratègia la podem constatar en el tracte narratiu
que es dóna a la germana del protagonista: en un primer moment és referida com
a «germana» i posteriorment apareix el nom propi, Grete. El distanciament del punt de
vista del protagonista respecte de la família s’evidencia en la nominalització dels altres
personatges.
Pel que hem dit suara, la tipologia de discurs predominant és l’indirecte, però Kakfa sap
que el narrador ha de donar la veu «real» a la seva criatura i per això utilitza el discurs
directe en la plasmació del seu pensament. Aquest recurs s’utilitza en reportar el món
interior de Gregor Samsa i també en les temptatives de verbalització de la seva situació
al capítol primer. Aquest ús del discurs directe resulta dramàtic perquè fa evident
la impossibilitat de comunicació del protagonista amb la resta del món. El joc del punt
de vista canvia quan, al tercer capítol, l’insecte mor i s’imposa una narració més externa
i impersonal que s’acorda amb la temàtica de deshumanització que hem explicat.
La concepció estructural i temàtica de la novel·la exigeix al narrador una tècnica descriptiva
que prové del punt de vista del protagonista. En efecte, predomina la descripció
detallada de tots els elements de l’interior de la casa en general, i de l’interior de
l’habitació de l’insecte en particular. Aquesta presència de la descripció podria fer pensar
en una tècnica realista per part de Kafka, però això té trampa: el realisme de les descripcions
és volgudament paradoxal en la mesura que el narrador no vol que el lector
faci una interpretació denotativa dels objectes, ben altrament el força a una exegesi
connotativa que arriba fins al simbolisme. El joc de contrast entre realisme i simbolisme
és present en el mateix estil de Kafka. De la mateixa manera que tota l’obra se
sustenta en uns espais interiors que tenen la coda de l’espai exterior en l’últim capítol.
Des del punt de vista cronològic, la narració es fonamenta en el sincronisme de la narració
dels fets, un present il·lusori que és presentat en pretèrit imperfet. Aquesta particularitat
en l’ús dels temps verbals obliga el lector a concebre la història com a ja
resolta i irresoluble. La narració dels fets s’organitza de manera lògica i cronològica, tal
com dèiem, però en ocasions s’utilitza el recurs del flash back per informar el lector,
de manera sumarial, sobre la vida anterior del protagonista i sobre els canvis de perfil
i de conducta del pare.
El mestratge narratiu de Kafka, entre altres coses, consisteix en la utilització d’una forma
i d’un estil narratiu que poden emparentar-se amb els cànons realistes del segle XIX,
però que amaguen la bomba de rellotgeria simbòlica de la metàfora i del simbolisme
propis de la narrativa inaugurada per Poe amb la voluntat de donar sortida a les tècniques
esgotades de la gran novel·la vuitcentista. Per això també podríem afirmar que,
tècnicament, aquest recurs de falsa realitat és un procediment «kafkià». La voluntat de
posar en dubte la mateixa realitat des del punt de vista formal és un objectiu clarament
assolit pel narrador de la miserable vida de Gregor Samsa. Per acabar de demostrar
aquest aspecte podem insistir en la utilització formal i estructural d’alguns elements
que ens menen a un simbolisme ultrat: el lector es planteja per quin motiu el tres actua
com a càbala interna en la novel·la. L’habitació del protagonista té tres portes, la novel·la
té tres capítols, la família està integrada per tres membres «humans», els hostes són
tres... La utilització d’aquesta xifra màgica i divina ens acara a la necessitat d’establir connexions entre la forma, l’estructura i un món simbòlic que contrasta amb l’aparent
realisme. Per una banda, el tres és la base del joc dialèctic, i, per l’altra, és el número
màgic en el món mític de la religió. I tornem al principi, en aquesta novel·la es barregen
magistralment els recursos formals amb els estructurals, els elements simbòlics
amb la construcció de personatges aparentment referencials. Podríem afirmar que
Kafka, escrivint de manera compulsiva durant tres setmanes, concep l’obra com un
continu en què cada peça s’interrelaciona amb el tot. El resultat és una fusta narrativa
compacta i tremendament suggerent.
Guia de lectura
La metamorfosi,
de Franz Kafka
a càrrec de Pep Paré
