Madame Bovary. Segona part. Capítol 10. Preguntes PAU Setembre 2012

• Mario Vargas Llosa (La orgía perpetua):

"El estilo fue la gran obsesión de Flaubert, la raíz de los enormes padecimientos que le significó cada libro. Su correspondencia hierve de testimonios sobre su lucha contra “les affres du style”, y asombra, en sus manuscritos, la prolijidad con que cada frase ha sido hecha, deshecha y rehecha, atendiendo escrupulosamente a los requisitos de sonoridad, armonía, precisión y visualidad. Sin embargo, cuando él vaticina en sus cartas que su gran mérito, en Madame Bovary, habrá sido dar a la prosa un nivel artístico que hasta entonces sólo había alcanzado el verso, no piensa en lo que es, para mí, la mayor conquista de su estilo —lo que yo llamaría su funcionalidad―, sino, más bien, en virtudes formales, no directamente dependientes ni vinculadas sin remedio a lo que me parece primera obligación de la prosa novelesca: el relato. Piensa, no hay duda, en la capacidad de esa prosa de conmover la sensibilidad del lector por su música y su plástica, con prescindencia de su tarea narrativa. Ésa es la explicación de las imágenes ―de buen número de ellas— que, sólidas y llamativas como grupos escultóricos, se yerguen aquí y allá, con aire soberbio, en el territorio ficticio. Están construidas con esmero y generalmente rematan una descripción o un suceso.

A veces, además de efectistas, son útiles porque la justeza de la comparación hace visibles, da más relieve a las connotaciones psicológicas, morales o simbólicas de un episodio, como por ejemplo las metáforas que aparecen en la descripción del fiacre erótico de Emma y Léon, “plus close qu’un tombeau et ballotée comme un navire”. Pero lo cierto es que son demasiadas, muchas de ellas artificiosas, de un rebuscamiento que desentona con la naturalidad perfectamente fingida del estilo. En vez de reforzar el poder de persuasión, lo debilitan. En algún momento, Flaubert se dio cuenta del peligro y escribió a Louise que su novela se estaba llenando de metáforas como de piojos: “Je crois que ma Bovary va aller; mais je suis gêné par le sens métaphorique qui décidément me domine trop. Je suis dévoré de comparaisons, comme on l’est de poux, et je ne passe mon temps qu’à les écraser; mes phrases en grouillent” (Carta del 27 de diciembre de 1852). No mató bastantes. Esas imágenes, en vez de elevar el nivel “artístico” de la novela, dan por momentos a su estilo una fisonomía manierista, de época, e incluso algunas son fáciles y de dudoso gusto como la que compara la felicidad de Charles, después de su segundo matrimonio, con la digestión: “le coeur plein des félicités de la nuit, l’esprit tranquille, la chair contente, il s’en allait ruminant son bonheur, comme ceux qui mâchent encore, après dîner, le goût des truffes qu’ils digèrent"."



"Romangué una estona amb el paper als dits. Les faltes d'ortografia s'hi enllaçaven les unes amb les altres . Així i tot, Emma seguia el pensament paternal que picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos. Es veia que havia eixugat la tinta amb la cendra de la llar, car li'n caigueren unes motes al vestit, i s'imaginà el seu pare ajupint-se al peu del foc per tal de servir els ferros. Feia tant de temps que ja no estava al seu costat, seient, com tenia per costum, a l'escambell, prop de la llar, fent cremar els extrems dels joncs marins icontemplant-los mentre espurnejaven!... Recordà certes tardes d'estiu assolellades. Els poltres, quan els passava algú pel costat, renillaven i s'allunyaven galopant, galopant... Sota la seva finestra hi havia un rusc; les abelles, a vegades, tot volant atretes per la llum, anaven a colpejar els vidres i rebotien com unes pilotetes d'or. Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions! Ara, ja no li quedava res!Havia anat despenent-ho a través de les aventures de la seva ànima, en les seves successives condicions, en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor .I així havia anat perdent-ho tot al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí.


Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada? I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera.  (Segona part. Capítol 10. Pàgines 218-219)]

GLOSSARI

Clos: Terreny envoltat de parets, reixes, tanques, etc.

Escambell: Seient petit sense braços ni respatller. / Reposapeus (Peça situada a l’extrem inferior de la butaca o col·locada independentment al davant d’aquesta, emprada per a descansar-hi els peus.)

Rusc: Habitacle d’una comunitat d’abelles constituït per una estructura fabricada amb cera i formada per nombroses cel·les hexagonals. 

Bovarisme: Estat d'insatisfacció en el camp afectiu i social degut al desequilibri entre les aspiracions d'una persona que s'imagina superior al que realment és, i les seves condicions socials, ambientals, psicològiques i intel·lectuals. El terme és inspirat en el personatge de Flaubert, Madame Bovary.

QÜESTIONS (PAU SETEMBRE 2012)

1. Indiqueu les figures literàries que donen al fragment caràcter poètic.

"Les faltes d'ortografia s'hi enllaçaven les unes amb les altres" (Personificació)

"picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos"(Comparació) 

"espurnejaven!"(Admiració retòrica)

"galopant, galopant."(Repetició)

"com unes pilotetes d'or."(Comparació)

"Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions! Ara, ja no li quedava res!" (Admiració retòrica, paral·elisme,)

"en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor" (Paral·lelisme)

"havia anat perdent-ho tot" (Hipèrbole)

"al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí."(Comparació)

Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada? (Interrogació retòrica)

"I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment. "(Comparació)