Madame Bovary. Tercera part. Capítol 6 (II)

Segons Mario Vargas Llosa, l'estil indirecte lliure de Madame Bovary és el que permet efectuar canvis en l'espai i en el temps sense que s'alteren el ritme i la unitat narratives.

"En Flaubert, el discurs indirecte lliure és lògic. Més tard, James Joyce trencarà aquestes normes lògiques per donar un equivalent més aproximat de la vida mental, creant el que s'ha anomenat "el stream of consciousness" (corrent de consciència o monòleg interior). Això no hi haguera estat possible sense la invenció flaubertiana. L'estil indirecte lliure va significar el primer gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure la intimitat, no per les seues manifestacions exteriors (actes o paraules), a través de la interpretació d'un narrador o un monòleg oral; sinó representant-la mitjançant una escriptura que semblava situar el lector en el centre de la subjectivitat del personatge."

Comenta els diferents estils narratius que trobes en el següent fragment: 

Un dia, havent-se separat més aviat que de costum, Emma se'n tornava sola pel passeig, quan s'adonà de les parets del convent on havia estat abans. Aleshores anà a asseure's en un banc a l'ombra dels oms. Quina calma en aquells temps! Com envejava els inefables sentiments d'amor inspirats pels llibres que llegia!
Els primers mesos del seu matrimoni, les passejades a cavall pel bosc, el vescomte ballant el vals, Lagardy i els seus cants, tot desfilava pels seus ulls... I, tot de sobte, Léon li semblà tan llunyà com tots els altres.
—I tanmateix me l'estimo! —es deia.


No hi feia res, però! No era feliç, mai no ho havia estat. D'on venia aquella insuficiència de la vida, aquella corrupció sobtada de les coses en què es recolzava?... Si hi havia, però, un ésser fort i bell, fos allà on fos, una naturalesa coratjosa, plena alhora d'exaltació i de refinaments, un cor de poeta dins una forma d'àngel, lira amb les cordes d'aram que toqués epitalamis elegíacs ressonant cel amunt, per què, per ventura, no l'havia de trobar? D'altra banda, era inútil de cercar res; no valia la pena. Tot era una mentida! Cada somriure amagava un badall d'enuig, cada joia una maledicció, cada plaer un desencís, i les besades més completes no deixaven sinó unes ganes irrealitzables d'una voluptat més alta als llavis.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Tercera part. Capítol 6. Pàgina 341)]