dimarts, 12 d’abril del 2016
dimecres, 9 de març del 2016
Les Flors del Mal XCIII
A UNA DONA QUE PASSA
Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,
àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,
la dolçor que fascina i el plaer que mata.
Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa
d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,
¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?
En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!
Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço, tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!
CHARLES BAUDELAIRE: Les Fleurs du Mal. 1857 Traducció de Jordi Llovet Edicions 62GLOSSARI:
xisclar: Fer xiscles.
xiscle: Crit amb veu aguda i penetrant com el que fa llançar un dolor agut, el terror, etc.
eixordador: Que eixorda.
eixordar: Un soroll molt fort, deixar (algú) com sord, no deixar-li sentir res més.
fastuós -osa: Amic del fast.
fast: Ostentació de magnificència, luxe extraordinari.
gronxar: Imprimir un moviment de vaivé (a un cos suspès, a un cos flexible que té un punt fix).
fistó: Brodat que es fa en la vora d'una peça de roba així retallada.
crispar: Causar la contracció sobtada, espasmòdica (d'un múscul, d'un nervi). / El cos o una part del cos, contreure's a causa del dolor, d'un estat d'angoixa. / Exasperar, irritar.
lívid -a: D'un blau brut com el que pren la pell per contusió o fred. / D'una pal·lidesa blavosa.
Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? (Una pista: hi ha hemistiquis.)
El poema està format per versos dodecasíl·labs, dividits en hemistiquis de 6 síl·labes.
Tema.
L'amor a primera vista del poeta cap una dona que es troba al carrer.
Quines imatges poètiques hi destacaríeu?
Metàfores ( bevia joals seus ulls), preguntes retòriques ( ¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?), apostrofes (tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho! )
diumenge, 6 de març del 2016
Curiositats: Tema 5.
Segurament coneixes aquest quadre. Comenta amb quin moviment el podem relacionar.
El cuadre pertany a Pablo Picasso i es diu "Les senyoretes del carrer d'Avinyó". En ell, es representa a unes dones d'un carrer de Barcelonaon ni havia un prostíbul. El moviment amb el qual es relaciona es el cubisme.
Busca alguna altra pintura famosa relacionada amb el període que estem estudiant.
Mujeres en un interior (1922). Fernand Léger
Aquesta òpera de Puccini és un viatge musical al París més bohemi; però, què és la "bohèmia"?
El terme Bohèmia apareix per primera vegada al segle XIX en l'obra del romàntic Henri Murger Escenes de la Vida Bohèmia que va servir de base per al llibret de l'òpera "La Bohème" de Giacomo Puccini.
Es refereix a una manera de viure de certs sectors socioculturals amb una escalade valors diferent a la de la societat sedentària i burgesa. Els seus llocs per a trobar-se eres cafès, on es un reunien i discutien les tendències, les idees, la política, el pensament i la cultura.
X L'ENNEMI
X L'ENNEMI
Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage,
Traversé çà et là par de brillants soleils;
Le tonnerre et la pluie ont fait un tel ravage,
Qu'il reste en mon jardin bien peu de fruits vermeils.
Voilà que j'ai touché l'automne des idées,
Et qu'il faut employer la pelle et les râteaux
Pour rassembler à neuf les terres inondées,
Où l’eau creuse des trous grands comme des tombeaux.
Et qui sait si les fleurs nouvelles que je rêve
Trouveront dans ce sol lavé comme une grève
Lc mystique aliment qui ferait leur vigueur?
—o douleur! ó douleur! Le Temps mange la vie,
Et l'obscur Ennemi qui nous ronge le coeur
Du sang que nous perdons croît et se fortifie!
X EL ENEMIGO
Tenebrosa borrasca fue la flor de mi edad,
con la luz imprevista de unos soles brillantes;
y la lluvia y el rayo fueron tales estragos
que el jardín ha perdido toda fruta en sazón.
He alcanzado a tocar el otoño del alma
y requiero la pala, necesito el rastrillo
para así rehacer el jardín anegado
donde ele agua cavó hoyos como sepulcros.
¿Y quién sabe si aquellas flores nuevas que sueño
hallarán en la tierra, limpia como de playa,
el sustento divino que va a darles vigor?
¡Oh dolor! Es el Tiempo que devora la vida,
y el oscuro enemigo que nos roe por dentro
al sorber nuestra sangre crece y se hace más fuerte.
X L'ENEMIC
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.
Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donaràpuixança.
—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.
(Traducció de Jordi Llovet.)
ANAL.LISIS
El tema que tracta en aquest poema Baudelaire, pot ser la seua vida, fent una reflexió sobre aquesta mateixa de manera general. Podem veure, doncs, que les coses del passat han fet que l'autor siga en que es "avui". Com la seua vida ha estat plena de sofriments, en el poema reflectix açó de manera negativa completament.
En la primera estrofa observem com compara la seua ànima amb un jardí devastat per la tempesta (línea 1), donant a entendre que la seua joventut va ser trista, plena de desgràcies i dolor. També fa referència a uns lluminossos sols (línea 2), que identifiquem com a moments feliços que travessen la seua vida en ocasions. Aleshores, trobem no sols una metáfora, sino una mena de contradicció, ja que no tot en la seua vida va ser trist, com comenta l'autor al principi del poema. Aquests breus moments doncs, no van ser significatius en la vida de Baudelaire, pèro hi van existir al cap i a la fi.
A continuació, baudelaire intensifica aquesta idea: el jardí (el poeta mateix) és ara una terra arrasada i inundada, que no ha donat mai cap fruit. Els únics signes en aquesta terra plana són els de la mort: “l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar”. “Fossar”, “tombeaux”, una altra de les paraules clau en la poesia de Baudelaire. Trobem doncs al poeta en un moment de esperança, on s'esforçarà per reparar les ruïnes després que van causar la plutja i els rajos, i enfrontar-se al futur amb dubte. Aço és així, perquè cada vegada es més complicat refer la vida d'algú quan en temps avança, ja que nosaltres ens trobem més febles i L'ENEMIC es troba més fort encara.
Qui és l’enemic per a Baudelaire? El temps, la mort, el remordiment, el tedi? Potser tots aquests elements plegats. És un enemic obscur, ja que habita en nosaltres mateixos, ja que és nosaltres mateixos. La impossibilitat de definir un sentit unívoc revela una complexitat que se situa en el nivell, obscur, dels sentiments.
El primer tercet canvia el moviment del poema i insinua una esperança d’escapatòria de l’spleen: “Qui sap si les flors noves que somnio…” (línea 9). Aquestes “flors noves” són les flors del mal que, potser, creixeran de la buidor i del no-res, d’”aquest sòl, rentat com una platja”. En aquest punt el poema enuncia un motiu que és bàsic en Les flors del mal: l’aspiració a allò que és inconegut, única esperança, ja que com a mínim serà diferent de les terres de l’ennui. Ràpidament, el segon tercet nega aquesta possibilitat: a mesura que avancem en la nostra vida el mur que impedeix el camí cap a l’Ideal es fa més alt i més gruixut. El que és important en aquesta imatge és que l’obstacle no és purament exterior, sinó que creix a partir de nosaltres: l’enemic que “ens consumeix el cor / creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa”. No és una al·lusió a la decadència que el pas del temps comporta inevitablement, sinó al pes cada vegada més feixuc que acumulem pel simple fet de viure.
La imatge d’aquest últim tercet és tan suggestiva com complexa, i no és fàcil interpretar-la. Claude Pichois, en la seua edició de Les flors del mal, assenyala la dificultat d’assimilar “Temps” i “Ennemi” i diu que, potser, els versos 12 i 13 “porteraient la trace d’une maladresse”.
A continuació, baudelaire intensifica aquesta idea: el jardí (el poeta mateix) és ara una terra arrasada i inundada, que no ha donat mai cap fruit. Els únics signes en aquesta terra plana són els de la mort: “l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar”. “Fossar”, “tombeaux”, una altra de les paraules clau en la poesia de Baudelaire. Trobem doncs al poeta en un moment de esperança, on s'esforçarà per reparar les ruïnes després que van causar la plutja i els rajos, i enfrontar-se al futur amb dubte. Aço és així, perquè cada vegada es més complicat refer la vida d'algú quan en temps avança, ja que nosaltres ens trobem més febles i L'ENEMIC es troba més fort encara.
Qui és l’enemic per a Baudelaire? El temps, la mort, el remordiment, el tedi? Potser tots aquests elements plegats. És un enemic obscur, ja que habita en nosaltres mateixos, ja que és nosaltres mateixos. La impossibilitat de definir un sentit unívoc revela una complexitat que se situa en el nivell, obscur, dels sentiments.
El primer tercet canvia el moviment del poema i insinua una esperança d’escapatòria de l’spleen: “Qui sap si les flors noves que somnio…” (línea 9). Aquestes “flors noves” són les flors del mal que, potser, creixeran de la buidor i del no-res, d’”aquest sòl, rentat com una platja”. En aquest punt el poema enuncia un motiu que és bàsic en Les flors del mal: l’aspiració a allò que és inconegut, única esperança, ja que com a mínim serà diferent de les terres de l’ennui. Ràpidament, el segon tercet nega aquesta possibilitat: a mesura que avancem en la nostra vida el mur que impedeix el camí cap a l’Ideal es fa més alt i més gruixut. El que és important en aquesta imatge és que l’obstacle no és purament exterior, sinó que creix a partir de nosaltres: l’enemic que “ens consumeix el cor / creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa”. No és una al·lusió a la decadència que el pas del temps comporta inevitablement, sinó al pes cada vegada més feixuc que acumulem pel simple fet de viure.
La imatge d’aquest últim tercet és tan suggestiva com complexa, i no és fàcil interpretar-la. Claude Pichois, en la seua edició de Les flors del mal, assenyala la dificultat d’assimilar “Temps” i “Ennemi” i diu que, potser, els versos 12 i 13 “porteraient la trace d’une maladresse”.
diumenge, 21 de febrer del 2016
dimarts, 16 de febrer del 2016
L'Espill de Jaume Roig (fragment)
Tercera part del Prefaci
366 Donchs, dich que totes,
367 de qualque stat,
368 color, edat,
369 lley, nacio,
370 condicio,
371 grans e majors,
372 chiques, menors,
373 jovens e velles
374 lleges e belles,
375 malaltes, sanes,
376 les cristianes,
377 jhuyes, mores,
378 negres e llores,
379 roges e blanques,
380 dretes y manques,
381 les geperudes,
382 parleres, mudes,
383 ffranques, catives,
384 quantes son vives,
385 qualssevol sien:
386 tot quant somien
387 esser ver crehen;
VALENCIÀ ACTUAL
Dic, puix que totes
de qualsevol estat,
color, edat,
llei, nacio,
condicio,
grans i majors,
chiques i menors,
jovens i velles,
lleges i belles,
malaltes, sanes,
les cristianes,
judeues, mores,
negres i morenes,
roses i blanques,
perfectes i allisiades,
les geperudes,
parladores, mudes,
lliures, captives,
totes les vives,
totes les que siguen,
tot lo que somien
creuen que es cert,
lo que no veuen
juï mental
fan sense defensa,
ni escoltar part;
per presumir
parlen nomes,
fan vera sentencia
de lo que no saben.
- Explica el significat d'aquests versos.
Este gran personage de la lliteratura valenciana, mege i escritor, naixque en la ciutat de Valencia no se sap exactament en quin any. En 1456 fon nomenat conseller de la ciutat. Es casà en Isabel Pellicer de la qual tingue sis fills. Mori en abril de 1478, en Benimamet.L’obra fonamental d’est escritor es l’Spill, la qual fon escrita cap a 1459-1460 i publicada tambe baix el titul de Llibre de les dones o Llibre de consells. L’obra està composta per 16.359 versos molt breus que es nomenen “noves rimades o codolades”. No obstant, encara que el llibre està compost en vers, denota una intencio narrativa i ha segut considerat com a un clar precursor de la novela picaresca castellana; la seua misoginia, ilustrada moltes vegades en imagens topiques i en llocs comuns, te clares concomitancies en les obres de Boccaccio o de l’archiprest de Talavera. Alguns tractadistes han observat en el Vita Christi de sor Isabel de Villena, una replica a la ginecofobia de Jaume Roig.
El Spill te un fi moralisador i s’inicia en una consulta dirigida al cavaller Joan de Fabra, on s’afirma el proposit de l’autor de demostrar que totes les dones, a excepcio de la Verge, son vils. Conté quatre llibres: sobre la joventut del narrador, el matrimoni, la lliço de Salomo i d’enviudar.
La dificultat que presenta el condensat llenguage -de gran riquea lexica i molts recursos lliteraris-, a mes d’estar escrit en rima consonant i versos apariats de cinc silabes metriques fa que la llectura resulte monotona.
Aixi i tot, este llibre es un document de gran valor per als llingüistes, ya que mostra el valencià del poble front al lexic usat per molts escritors de l’epoca, el qual presenta fortes influencies provençals.
2. Si Gustave Flaubert haguera llegit l'Espill (potser ho va fer!), haguera estat d'acord amb Jaume Roig?
No. L'autor no estava d'acord amb aquesta misoginia.
dijous, 11 de febrer del 2016
Madame Bovary. Tercera part. Capítol 6 (II)
Segons Mario Vargas Llosa, l'estil indirecte lliure de Madame Bovary és el que permet efectuar canvis en l'espai i en el temps sense que s'alteren el ritme i la unitat narratives.
Comenta els diferents estils narratius que trobes en el següent fragment:
Un dia, havent-se separat més aviat que de costum, Emma se'n tornava sola pel passeig, quan s'adonà de les parets del convent on havia estat abans. Aleshores anà a asseure's en un banc a l'ombra dels oms. Quina calma en aquells temps! Com envejava els inefables sentiments d'amor inspirats pels llibres que llegia!
Els primers mesos del seu matrimoni, les passejades a cavall pel bosc, el vescomte ballant el vals, Lagardy i els seus cants, tot desfilava pels seus ulls... I, tot de sobte, Léon li semblà tan llunyà com tots els altres.
—I tanmateix me l'estimo! —es deia.
No hi feia res, però! No era feliç, mai no ho havia estat. D'on venia aquella insuficiència de la vida, aquella corrupció sobtada de les coses en què es recolzava?... Si hi havia, però, un ésser fort i bell, fos allà on fos, una naturalesa coratjosa, plena alhora d'exaltació i de refinaments, un cor de poeta dins una forma d'àngel, lira amb les cordes d'aram que toqués epitalamis elegíacs ressonant cel amunt, per què, per ventura, no l'havia de trobar? D'altra banda, era inútil de cercar res; no valia la pena. Tot era una mentida! Cada somriure amagava un badall d'enuig, cada joia una maledicció, cada plaer un desencís, i les besades més completes no deixaven sinó unes ganes irrealitzables d'una voluptat més alta als llavis.
"En Flaubert, el discurs indirecte lliure és lògic. Més tard, James Joyce trencarà aquestes normes lògiques per donar un equivalent més aproximat de la vida mental, creant el que s'ha anomenat "el stream of consciousness" (corrent de consciència o monòleg interior). Això no hi haguera estat possible sense la invenció flaubertiana. L'estil indirecte lliure va significar el primer gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure la intimitat, no per les seues manifestacions exteriors (actes o paraules), a través de la interpretació d'un narrador o un monòleg oral; sinó representant-la mitjançant una escriptura que semblava situar el lector en el centre de la subjectivitat del personatge."
Comenta els diferents estils narratius que trobes en el següent fragment:
Un dia, havent-se separat més aviat que de costum, Emma se'n tornava sola pel passeig, quan s'adonà de les parets del convent on havia estat abans. Aleshores anà a asseure's en un banc a l'ombra dels oms. Quina calma en aquells temps! Com envejava els inefables sentiments d'amor inspirats pels llibres que llegia!
Els primers mesos del seu matrimoni, les passejades a cavall pel bosc, el vescomte ballant el vals, Lagardy i els seus cants, tot desfilava pels seus ulls... I, tot de sobte, Léon li semblà tan llunyà com tots els altres.
—I tanmateix me l'estimo! —es deia.
No hi feia res, però! No era feliç, mai no ho havia estat. D'on venia aquella insuficiència de la vida, aquella corrupció sobtada de les coses en què es recolzava?... Si hi havia, però, un ésser fort i bell, fos allà on fos, una naturalesa coratjosa, plena alhora d'exaltació i de refinaments, un cor de poeta dins una forma d'àngel, lira amb les cordes d'aram que toqués epitalamis elegíacs ressonant cel amunt, per què, per ventura, no l'havia de trobar? D'altra banda, era inútil de cercar res; no valia la pena. Tot era una mentida! Cada somriure amagava un badall d'enuig, cada joia una maledicció, cada plaer un desencís, i les besades més completes no deixaven sinó unes ganes irrealitzables d'una voluptat més alta als llavis.
[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Tercera part. Capítol 6. Pàgina 341)]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)